Problemes i polèmiques sobre el projecte paisatgístic del canal du Midi[Fragen und Polemik über das Landschaftsbauprojekt des Canal du Midi]

El Canal du Midi és una notable obra d'art dissenyada per l'enginyer Pierre-Paul Riquet al segle XVII per als comerciants del Llenguadoc i la reialesa. Forma part de la memòria col·lectiva de les poblacions locals a través de multitud de representacions positives que van des del turisme generat per aquesta via blava i verda abans de l'era del turisme de masses i el segle XIX, fins a la visió idealitzada d'un paisatge de natura i oci per a un ampli públic. No obstant això, el plàtan, element cabdal del seu paisatge, coneix des de fa una dècada el creixement d'un paràsit i d'un fong, el cancre de color, provocant la inevitable desaparició dels arbres al llarg del camí entre el mar Mediterrani i Tolosa. Una escenificació i una forja narrativa fan una nova història d'aquest paisatge extraordinari, que l'any 1996 va ser inscrit a la Llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO per la plantació de noves espècies resistents al fong. Entre la identificació d'una identitat paisatgística buscada pels turistes i la necessària revaloració del jaciment, el canal esdevé un tema molt polèmic perquè no té en compte ni les aparences de l'antic canal al llarg de la seva història ni els nous objectius Vía fluvial de França (WWF-). VNF). A través d'aquesta recerca i d'aquesta situació de crisi ambiental, destaquem tres punts de futur. (1) Els plàtans són un fort indicador de la identitat actual del canal, que des dels anys 60 s'ha orientat cap al turisme de masses. L'anunciada desaparició dels plàtans posa en dubte l'economia turística local, un dels recursos de la qual és la representació del canal a través dels plàtans. Els estudiosos locals estan molt inquiets i participen en debats entre especialistes a través de societats cultes per alimentar la reflexió. (2) La gestió del canal s'ha fet més complexa com mostra l'anàlisi geohistòrica, a causa de la multiplicació d'actors i de les apostes econòmiques. Crear, justificar o memoritzar un paisatge no és menyspreable. Amb una inversió i un patrocini nacionals i globals de centenars de milions d'euros, i això al llarg de diverses generacions, és evident que els actors actuals semblen més avergonyits que els actors d'ahir, volent a tota costa preservar el seu paisatge en benefici de la ciutadania. i l'economia turística. (3) El cancre de colors implica la planificació a llarg termini d'un projecte de paisatgisme valent i ambiciós per part de VNF, un autèntic projecte de desenvolupament intergeneracional local i sostenible, però que requereix una adaptació a nous usos recreatius. Cal tenir en compte els esforços de comunicació i màrqueting per explicar, durant els propers 20 anys, la presència a la vora d'un paisatge que no està ni acabat ni construït, però que espera una nova legitimitat.